CARRIL-BICI ELEVAT A BARCELONA (AUTOVIA PER BICICLETES)

 

La bicicleta és un mitjà de transport que no contamina i fomenta l’exercici físic per la qual cosa cal potenciar-lo. Si a més fos un mitjà de transport ràpid i eficaç faria la competència als vehicles de combustió amb certa igualtat. Això passaria si les bicicletes no haguessin d’aturar-se als semàfors perquè no hi haguessin semàfors al seu camí. Manera d’aconseguir-ho: fent un carril-bici elevat, una autèntica autovia per bicicletes que travesses Barcelona, amb la velocitat limitada per evitar accidents, amb rampes d’accés a les principals cruïlles amb altres carril-bici. No seria el lloc adequat per dur d’esbarjo els nens, però si per anar a la feina a diari. A més tampoc causaria contaminació acústica. Una inversió segura i aprofitada.

Acomiadament injust al 2010 a l'Institut Anna Gironella

 

Durant més de 6 setmanes a finals del 2010 vaig estar assignat com professor suplent de l’especialitat de Matemàtiques a l’institut Anna Gironella del recinte Llars Mundet. El recinte Llars Mundet era regit per la Diputació de Barcelona i albergava diferents institucions com ara facultats universitàries i l’institut. L’institut estava en aquest moment ja sota la tutela de l’Ajuntament de Barcelona dins del Consorci d’Educació, però fins feia poc temps havia estat dirigit per la Diputació de Barcelona. Alguns dels empleats i professors venien dels temps de la Diputació i conservaven encara aquest lligam laboral. El director Vicente Salvador Villanueva també havia estat professor de la Diputació. Jo impartia classes de matemàtiques i de química.

Vaig observar que en l’interior del recinte en el trajecte que anava de l’estació de metro a  l’institut algun cotxe aparcava sobre la vorera per anar a fer esport i forçava els alumnes a baixar a la calçada amb el risc de ser atropellats. Els encarregats de fer complir les normes a l’interior del recinte eren els vigilants de la Diputació.  A principis de novembre vaig enviar una foto a la web del Periódico que la va publicar digitalment. També vaig enviar cartes als consells de les facultats. Quan va aparèixer la foto a la pàgina web el director durant un dinar em va dir que havíem de parlar que no li agradava, pensava que no tenia esperit d’equip. Passats uns dies, suposadament quan van arribar les cartes a les facultats, després d’una reunió amb personal del recinte de la Diputació va decidir prescindir de mi.

Ho va fer de la següent manera: El professor malat al que substituïa (anomenat Marius Mateo) va agafar l’alta per un dia. Al dia següent va tornar a demanar la baixa i van demanar un professor substitut de l’especialitat de química, amb la qual cosa ja no em pertocava a mi. El professor substituït em va explicar que el director estava enfadat amb mi i em va preguntar perquè.

No pretenc que fos el professor perfecte però realitzava les meves funcions i era apreciat per alguns alumnes, en la meva opinió no havia cap raó de pes per al meu cessament fora de la meva “falta d’esperit d’equip”. El director no em van donar cap explicació ni cap raó, com si fos un final de substitució normal, i la reunió amb el director mai es va produir. Cal dir que abans i després he fet substitucions d’alguns mesos o setmanes a instituts de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació i d’escoles concertades i sempre han acabat amb el curs o amb l’alta definitiva del professor.

Vaig posar-me en contacte amb els sindicats però em van dir que era difícil de demostrar. En el servei jurídic del Col·legit de Llicenciats em van dir que podia tirar endavant una denúncia, però que ells no em podien ajudar en el procés. Jo volia passar plana i no tancar-me portes i ho vaig deixar córrer.

Un parell d’anys després es va produir la circumstància que em van cridar per una altra substitució al mateix institut per al mateix professor i vaig anar a una entrevista amb el director i el professor, aleshores van sortir tota mena de problemes en la meva pràctica docent i el director va esmentar la “falta d’esperit d’equip”. Naturalment no em van voler donar la comesa, davant l’estranyesa de la funcionaria encarregada de les assignacions, que no coneixia la història, però a mi no em va estranyar gens.

Ara que han passat els anys i que estic treballant a un departament d’informàtica i que sé que no necessitaré mai més treballar a Llars Mundet m’he decidit a explicar la meva història, per tal que si algú més va patir un tracte que jo qualifico de “caciquil” sàpiga que no va ser l`únic.

L'evolució dirigida

 

L’EVOLUCIÓ DIRIGIDA

Els racionalistes donen el paper del desenvolupament de la vida a la terra a una cega evolució que a través de mutacions genètiques i de la selecció natural aniria escalant des de la matèria orgànica a l’home. Deixem de banda en aquest article l’espiritualitat del ser humà i les diferències amb la intel·ligència artificial: ara ens centrarem en la necessitat d’una sincronització dels canvis produïts per les mutacions genètiques per a la seva funcionalitat.

Fixem-nos en l’ull humà i la seva complexitat, les seves diferents parts que li permeten desenvolupar la seva funció: veure, la retina, el cristal·lí, la còrnia, l’iris, etcètera. De res no serveix tenir una retina perfecta si no es té un cristal·lí i viceversa. Si passem d’un ser amb un ull inferior a l’ull humà de res no serviria una mutació que li donés una retina perfecta sense la resta de parts de l’ull, no suposaria cap avantatja a l’hora de competir amb les altres espècies.

En l’anterior apartat ens hem referit a la coordinació entre les diferents parts de l’ull, però igualment hauria d’haver-hi una coordinació entre l’ull i els altres sistemes del cos, per exemple el sanguini: en tot moment l’ull necessita una irrigació sanguínia amb oxigen i nutrients i anticossos.

I igual que passa l’ull que he escollit per la seva evident complexitat, el mateix passa, dic, amb tots els òrgans del cos.

No es possible pensar en una cadena de sers que porti des d’una molècula orgànica al ser humà perquè caldria que en cada un dels esglaons estiguessin tots els òrgans i totes i cadascuna de les seves parts coordinades i el canvi d’un ser a l’altre hauria de ser d’una forma sincronitzada. Això és massa demanar a una cega mutació genètica, encara que comptéssim amb centenars de milers d’assajos fallits.

A més aquestes millores haurien de ser gens dominants perquè si no es perdrien en la reproducció, si es que el individu evolucionat arriba a la maduresa.

 ¿En la història humana, des de que existeix l’escriptura i les arts, a quants d’aquests canvis hem assistit? Fins i tot en plantes i animals les mutacions a que hem assistit fan referència a la pigmentació però no a aspectes complexos i vitals.

¿Quan milers d’anys han passat des de l’existència de l’home de Cromanyó i l’home de Neandertal? ¿Serien suficients perquè cegues mutacions genètiques ens haguessin conduit al homo erectus? En la meva opinió no és possible, cal una llei que condueixi les mutacions a través d’un camí exitós. Aquesta llei no pot ser la selecció natural i ha de provenir de un ser omnipotent i omniscient que anomenem Déu.

Reflexions sobre l'eternitat cristiana

   L’eternitat està fora del temps, dura des de sempre per sempre, sempre és un sol instant present sense passat ni futur. En aquest instant està present simultàniament el big-bang, l’evolució, la història de la humanitat i des del nostre naixement a la nostra mort. Utilitzo la paraula simultàniament a manca d’una millor, però simultàniament significa al mateix temps, i a l’eternitat no hi ha temps. Nosaltres vivim en el temps, per nosaltres hi ha un abans i un després, hi ha canvis i a l’eternitat tot està present des de sempre per sempre en un sol instant etern immutable.

   L’acció és possible a l’eternitat: processos essencials al ser diví que viu eternament com l’autoconeixement i l’amor, o bé diguem-ne actes lliures (tots els actes de la divinitat són lliures perquè és correspon a la seva naturalesa) com la creació de ser temporals (que viuen en el temps). Aquestes accions tenen lloc en aquest únic instant etern i immutable, des de sempre i per sempre, fora del temps.

  I malgrat que tota la nostra vida ja està present als ulls de Déu etern continuem sent lliures perquè la llibertat és una característica del nostre ser que està sotmès al canvi dins del temps.

  I igual que és possible una creació des de fora del temps, també és possible una encarnació divina. Al encarnar-se Crist és sotmet al temps i és lliure. Però la segona persona de la Santíssima Trinitat té present en un sol instant des del seu naixement a Betlem fins a la mort a la Creu.

Format estàndard per esdeveniments del calendari

Valdria la pena que al consultar un esdeveniment per internet poguessis exportar-lo al calendari, que pot estar al núvol (Google, etc). Nomès clicant un botó o una combinació de tecles, o des del menú del botó dret del ratolí; el dia, l’hora, l’esdeveniment, el lloc, el tipus d’activitat i qualsevol altra característica rellevant quedarien gravades en el calendari. En el calendari cada tipus d’activitat podria tenir un color que el distingís. Seria còmode i oportú.

Club d’intercanvi de batèries de cotxes elèctrics

Ens enfrontem al repte del canvi climàtic i una contribució a mitigar aquest problema seria que els cotxes fossin elèctrics. Un dels principals problemes que presenten els cotxes elèctrics és l’autonomia. Falten punts de recarrega de les seves bateries. Però encara que hi haguessin més punts de recarrega tenen la desavantatge respecte als cotxes de combustible fòssil que aquest procés durà uns minuts. La tècnica va disminuint el temps necessari per recarregar les seves bateries però sempre dins d’uns límits. Sempre pot aprofitar el conductor per fer un àpat, però alguns cops no li abelleix. Una possible solució és un club d’intercanvi de bateries. Funcionaria d’una forma semblant al bicing, amb furgonetes (elèctriques) que les portarien amunt i avall. Hi hauria múltiples punts d’intercanvi repartits per tot el mapa a la distància que marca l’autonomia d’un cotxe elèctric. El cotxe arribaria a la sucursal, li traurien la bateria esgotada i n’hi posarien una altra de recarregada, tot en cinc minuts.  Per això caldria que les bateries complissin un format estàndard i fossin accessibles i bescanviables. L’associat pagaria una quota anual, un tant per intercanvi i una taxa d’ingrés al club. El club hauria de pertànyer a un patronat amb inversió privada i pública perquè és d’interès general. D’aquesta forma seria possible viatjar a tot arreu amb un cotxe elèctric emprant el mateix temps que amb un cotxe convencional.

LA CRISIS TORNARÀ

No s'han pres mesures per evitar que la crisis es torni a repetir. Els mercats segueixen sense regular. Si que s'han incrementat els fons privats per ajudar als bancs (les caixes espanyoles pràcticament han desaparegut, no les regionals alemanyes). No s'ha posat un impost sobre les transaccions financeres internacionals. I sobretot no s'ha canviat la llei que regeix les taxacions que fan els bancs per quantificar les hipoteques. Es continuen fent a preu de mercat actual, quan la hipoteca es a més de vint anys i poden passar moltes coses. Caldria taxar a un preu mig segons la tendència històrica. Els grans augments de la bombolla immobiliària van ser alimentats per les hipoteques que dotaven als particulars de diners per pagar-les.